REFLEXIÓ FINAL INDIVIDUAL

En començar l’assignatura no era conscient del veritable abast de les Pràctiques Artístiques Col·laboratives, es més, mai havia treballat al voltant d’aquest concepte, per tant anava a cegues. En primera instància em vaig prendre el concepte de forma literal, es a dir, entenia per Pràctiques Artístiques qualsevol tipus de projecte artístic que tingues com a finalitat el desenvolupament d’una obra i vaig relacionar el terme col·laboració amb la coautoria. Per tant, per a mi, aquestes pràctiques no eren res més que obres d’art realitzades de forma conjunta, per un o varis artistes.

Després de la primera activitat, on ja vaig fer una breu recerca sobre el tema, em vaig adonar de la magnitud de l’assignatura i tota la base teòrica que implicava. I en endinsar-me en la segona activitat vaig entendre el que comportava treballar en aquest tipus de pràctiques. Aquestes obres d’art que jo visualitzava com a resultat final es van convertir en projectes complexos on el veritable interès radicava en el procés de treball, l’impacte en el context i les relacions que s’establien entre els agents participants. Per començar és pertinent parlar de la naturalesa d’aquestes pràctiques, normalment sorgeixen arrel de la voluntat de transformació social, un dimensió que implica participar i posicionar-se enfront una problemàtica o un col·lectiu minoritari entre altres. Aquest desig de reivindicació es la senya d’identitat de les Pràctiques Artístiques Col·laboratives.

Com bé diu el nom, la col·laboració es la base sobre la qual s’alça tot el projecte, passa a ser un agent més de l’entramat que es desenvolupa al voltant de la pràctica. Hi ha diferents tipus de relació entre els agents on varia el grau d’implicació i la càrrega que tenen sobre el projecte. El que he aprés a la llarga d’aquesta assignatura és també la gran diversitat d’agents que poden participar, des d’agents humans com artistes, especialistes, estudiants entre altres fins agents no humans com col·lectius, entitats, companyies o institucions.

Una pregunta que m’ha rondat el cap durant tot el semestre i que s’ha incrementat amb la lectura dels referents i les diverses posicions al respecte és, on rau l’artisticitat en aquestes pràctiques? El fet que les estesem estudiant en aquest grau ja comporta que tinguin cabuda a dintre del món de l’art, però fins a quin punt podem considerar art qualsevol acció de les pràctiques col·laboratives? Passa llavors l’art en segon pla, esdevenint un engranatge més dels projectes en qüestió? Com hem dit abans hi ha diversos graus d’implicació dels agents i l’artista no n’és una excepció, sent un agents més pot tenir més o menys impacte en els projectes segons el que aquests requereixin. L’artista pot ser el cap d’equip al voltant del qual s’articula el procés i gestiona la metodologia dirigint les aportacions i intervencions dels altres agents o pot esdevenir un agent més sota les ordres dels organitzadors.

Per tant, si parlem de l’artista, parlem de l’art, el paper de l’art es ambigu, limitat a la pràctica. L’art pot ser la peça fonamental, es pot desenvolupar un projecte verdaderament artístic amb fins col·laboratius o es pot dur a terme un projecte col·laboratiu que disposi de l’art com a mera resolució estètica o comunicativa. Però? Podem afirmar que aquestes relacions i col·laboracions que s’estableixen entre els integrants de les pràctiques no son art? Tampoc podem desmentir-ho no? Per tant si entenem la metodologia intrínseca de les pràctiques col·laboratives com a una nova formulació del concepte d’art podríem arribar a dir que son artístiques en escènica, sense que recerca de l’estètica o la «bellesa» hi tingués cabuda. Ja que, un dels fonaments de l’art es la significació i la capacitat de transmetre un missatge, i no és una de les bases crucials de les pràctiques col·laboratives?

REFLEXIÓ 

Entrats en matèria ja crec començar a comprendre l’amplitud de marcs teòrics i pràctics que abasten les pràctiques artístiques col·laboratives, s’han de considerar múltiples factors a l’hora d’analitzar la naturalesa d’aquests projectes, des de les relacions que s’estableixen entre els agents, el paper de l’artista, l’autoria del projecte fins l’estètica del mateix.

Per començar, es necessari desglossar el terme «col·laboració» i estudiar quines implicacions comporta la realització d’un projecte artístic col·laboratiu. Col·laborar no consta d’ajuntar treballs aïllats per formar una obra final d’autoria compartida, col·laborar en pràctiques d’aquestes magnituds comporta treballar conjuntament a la llarga de tot del procés. Els diversos autors han de compartir metodologies, fusionar la producció salvant la individualitat, un dels trets més importants, on la diversitat de veus i mirades serveix per afrontar els passos des de diferents perspectives. És aquesta diversitat la que propicia un intercanvi d’habilitats i coneixements on cadascú te el seu paper, però es regeix pel fil argumental comú. Com he comentat en una resposta al debat número 1 aquest tipus d’organització hem recorda a un rusc d’abelles, on cada abella du a terme la seva tasca amb una coordinació mil·limètrica amb els altres integrants per al benestar de la comunitat.

Les pràctiques artístiques col·laboratives es sostenen en les relacions que s’estableixen entre els diferents agents que hi participen, son aquestes relacions les que distingeixen una pràctica artística normal d’una col·laborativa. Cada projecte demana un tipus de relació, per tant no son lineals i el paper de l’artista o els artistes varia segons l’obra i el context al qual està subjecta; la comunitat i el públic també adopta diferents rols. L’artista pot implicar-se de diverses formes, des de ser la veu cantant i gestionar la pràctica individualment fins passar a ser un subjecte on el seu paper s’iguala al del públic. En totes les categories l’autor sempre col·labora, ja sigui en menor o major mesura, amb els altres participants.

Els temes que acostumen a tractar aquest tipus de pràctiques son temes socials, d’activisme polític on està justificada la participació d’un grup o comunitat, d’aquí que es diguin també art comunitari o socialment compromès. Van sorgir als anys 60 arrel dels moviments socials com el feminisme, l’ecologisme i les polítiques d’identitat, desenvolupant els seus processos culturals en relació a una comunitat específica amb l’objectiu de generar algun tipus de transformació social o canvi. Les comunitats en molts casos no han tingut mai cap contacte amb l’art. Com a practiques col·laboratives trobem moltes pràctiques culturals on l’èmfasi es centra en el format de col·laboració, treballar conjuntament en alguna cosa.

I al darrera de tanta «col·laboració» i tanta voluntat de generar una transformació social, on queda l’art? Sembla que l’art comunitari s’ha perdut entre comunitat i protesta i l’art, el canal que inicialment servia per donar veu a aquests moviments socials, ja sols actua de paraula. Una de les crítiques més recurrents a aquest tipus de pràctiques i sobre la qual em posiciono a favor és el fet de produir projectes desmaterialitzats, anticapitalistes i políticament compromesos on es prioritza l’efecte social sobre les consideracions de la qualitat artística. Es jutja l’obra artística segons el grau de representació del col·lectiu o subjecte. Aquests criteris discursius han desembocat en una acceptació de qualsevol projecte col·laboratiu com a obra artística, ja no es qüestiona l’artisticitat de la proposta ni se la critica, no pot fallar ni ser un fracàs si aquesta iniciativa es troba compromesa en un moviment social, busca una transformació i es du a terme col·laborativament amb un col·lectiu.

Llegint un treball sobre les pràctiques artístiques col·laboratives en el context educatiu espanyol he reafirmat la meva postura. En les conclusions es comenten les pràctiques des d’un punt de vista crític, destacant algunes qüestions habituals en aquest tipus de projectes. Se’ns parla de l’efectivitat de les estratègies i el grau de col·laboració dels diferents agents participants. En cap moment qüestiona l’estètica dels projectes ni arriba a nomenar la seva validesa artística.

Proposta de definició del concepte “pràctiques artístiques col·laboratives”.

Les pràctiques artístiques col·laboratives son activitats pensades i realitzades per col·lectius de persones, que en molts casos no han tingut una relació prèvia amb el món de l’art. Aquestes formes relacionades amb la col·laboració i la participació fomenten la participació de varis individus en la pràctica, d’acord amb la proposta de l’artista, o els artistes. També hi ha projectes definits per col·lectius on l’artista no és més que un agent dintre del sistema de relacions que obre el projecte. Per tant arribem a la conclusió que aquest tipus de pràctiques són les que es duen a terme en «col·laboració» dintre el món de les pràctiques artístiques. Abasten diferents àmbits i contextos i son un focus d’estudi i debat. Aquesta diversitat de camins ve donada pel reconeixement de les pràctiques artístiques col·laboratives com a disciplina.