REFLEXIÓ FINAL INDIVIDUAL

En començar l’assignatura no era conscient del veritable abast de les Pràctiques Artístiques Col·laboratives, es més, mai havia treballat al voltant d’aquest concepte, per tant anava a cegues. En primera instància em vaig prendre el concepte de forma literal, es a dir, entenia per Pràctiques Artístiques qualsevol tipus de projecte artístic que tingues com a finalitat el desenvolupament d’una obra i vaig relacionar el terme col·laboració amb la coautoria. Per tant, per a mi, aquestes pràctiques no eren res més que obres d’art realitzades de forma conjunta, per un o varis artistes.

Després de la primera activitat, on ja vaig fer una breu recerca sobre el tema, em vaig adonar de la magnitud de l’assignatura i tota la base teòrica que implicava. I en endinsar-me en la segona activitat vaig entendre el que comportava treballar en aquest tipus de pràctiques. Aquestes obres d’art que jo visualitzava com a resultat final es van convertir en projectes complexos on el veritable interès radicava en el procés de treball, l’impacte en el context i les relacions que s’establien entre els agents participants. Per començar és pertinent parlar de la naturalesa d’aquestes pràctiques, normalment sorgeixen arrel de la voluntat de transformació social, un dimensió que implica participar i posicionar-se enfront una problemàtica o un col·lectiu minoritari entre altres. Aquest desig de reivindicació es la senya d’identitat de les Pràctiques Artístiques Col·laboratives.

Com bé diu el nom, la col·laboració es la base sobre la qual s’alça tot el projecte, passa a ser un agent més de l’entramat que es desenvolupa al voltant de la pràctica. Hi ha diferents tipus de relació entre els agents on varia el grau d’implicació i la càrrega que tenen sobre el projecte. El que he aprés a la llarga d’aquesta assignatura és també la gran diversitat d’agents que poden participar, des d’agents humans com artistes, especialistes, estudiants entre altres fins agents no humans com col·lectius, entitats, companyies o institucions.

Una pregunta que m’ha rondat el cap durant tot el semestre i que s’ha incrementat amb la lectura dels referents i les diverses posicions al respecte és, on rau l’artisticitat en aquestes pràctiques? El fet que les estesem estudiant en aquest grau ja comporta que tinguin cabuda a dintre del món de l’art, però fins a quin punt podem considerar art qualsevol acció de les pràctiques col·laboratives? Passa llavors l’art en segon pla, esdevenint un engranatge més dels projectes en qüestió? Com hem dit abans hi ha diversos graus d’implicació dels agents i l’artista no n’és una excepció, sent un agents més pot tenir més o menys impacte en els projectes segons el que aquests requereixin. L’artista pot ser el cap d’equip al voltant del qual s’articula el procés i gestiona la metodologia dirigint les aportacions i intervencions dels altres agents o pot esdevenir un agent més sota les ordres dels organitzadors.

Per tant, si parlem de l’artista, parlem de l’art, el paper de l’art es ambigu, limitat a la pràctica. L’art pot ser la peça fonamental, es pot desenvolupar un projecte verdaderament artístic amb fins col·laboratius o es pot dur a terme un projecte col·laboratiu que disposi de l’art com a mera resolució estètica o comunicativa. Però? Podem afirmar que aquestes relacions i col·laboracions que s’estableixen entre els integrants de les pràctiques no son art? Tampoc podem desmentir-ho no? Per tant si entenem la metodologia intrínseca de les pràctiques col·laboratives com a una nova formulació del concepte d’art podríem arribar a dir que son artístiques en escènica, sense que recerca de l’estètica o la «bellesa» hi tingués cabuda. Ja que, un dels fonaments de l’art es la significació i la capacitat de transmetre un missatge, i no és una de les bases crucials de les pràctiques col·laboratives?