REFLEXIÓ 

Entrats en matèria ja crec començar a comprendre l’amplitud de marcs teòrics i pràctics que abasten les pràctiques artístiques col·laboratives, s’han de considerar múltiples factors a l’hora d’analitzar la naturalesa d’aquests projectes, des de les relacions que s’estableixen entre els agents, el paper de l’artista, l’autoria del projecte fins l’estètica del mateix.

Per començar, es necessari desglossar el terme «col·laboració» i estudiar quines implicacions comporta la realització d’un projecte artístic col·laboratiu. Col·laborar no consta d’ajuntar treballs aïllats per formar una obra final d’autoria compartida, col·laborar en pràctiques d’aquestes magnituds comporta treballar conjuntament a la llarga de tot del procés. Els diversos autors han de compartir metodologies, fusionar la producció salvant la individualitat, un dels trets més importants, on la diversitat de veus i mirades serveix per afrontar els passos des de diferents perspectives. És aquesta diversitat la que propicia un intercanvi d’habilitats i coneixements on cadascú te el seu paper, però es regeix pel fil argumental comú. Com he comentat en una resposta al debat número 1 aquest tipus d’organització hem recorda a un rusc d’abelles, on cada abella du a terme la seva tasca amb una coordinació mil·limètrica amb els altres integrants per al benestar de la comunitat.

Les pràctiques artístiques col·laboratives es sostenen en les relacions que s’estableixen entre els diferents agents que hi participen, son aquestes relacions les que distingeixen una pràctica artística normal d’una col·laborativa. Cada projecte demana un tipus de relació, per tant no son lineals i el paper de l’artista o els artistes varia segons l’obra i el context al qual està subjecta; la comunitat i el públic també adopta diferents rols. L’artista pot implicar-se de diverses formes, des de ser la veu cantant i gestionar la pràctica individualment fins passar a ser un subjecte on el seu paper s’iguala al del públic. En totes les categories l’autor sempre col·labora, ja sigui en menor o major mesura, amb els altres participants.

Els temes que acostumen a tractar aquest tipus de pràctiques son temes socials, d’activisme polític on està justificada la participació d’un grup o comunitat, d’aquí que es diguin també art comunitari o socialment compromès. Van sorgir als anys 60 arrel dels moviments socials com el feminisme, l’ecologisme i les polítiques d’identitat, desenvolupant els seus processos culturals en relació a una comunitat específica amb l’objectiu de generar algun tipus de transformació social o canvi. Les comunitats en molts casos no han tingut mai cap contacte amb l’art. Com a practiques col·laboratives trobem moltes pràctiques culturals on l’èmfasi es centra en el format de col·laboració, treballar conjuntament en alguna cosa.

I al darrera de tanta «col·laboració» i tanta voluntat de generar una transformació social, on queda l’art? Sembla que l’art comunitari s’ha perdut entre comunitat i protesta i l’art, el canal que inicialment servia per donar veu a aquests moviments socials, ja sols actua de paraula. Una de les crítiques més recurrents a aquest tipus de pràctiques i sobre la qual em posiciono a favor és el fet de produir projectes desmaterialitzats, anticapitalistes i políticament compromesos on es prioritza l’efecte social sobre les consideracions de la qualitat artística. Es jutja l’obra artística segons el grau de representació del col·lectiu o subjecte. Aquests criteris discursius han desembocat en una acceptació de qualsevol projecte col·laboratiu com a obra artística, ja no es qüestiona l’artisticitat de la proposta ni se la critica, no pot fallar ni ser un fracàs si aquesta iniciativa es troba compromesa en un moviment social, busca una transformació i es du a terme col·laborativament amb un col·lectiu.

Llegint un treball sobre les pràctiques artístiques col·laboratives en el context educatiu espanyol he reafirmat la meva postura. En les conclusions es comenten les pràctiques des d’un punt de vista crític, destacant algunes qüestions habituals en aquest tipus de projectes. Se’ns parla de l’efectivitat de les estratègies i el grau de col·laboració dels diferents agents participants. En cap moment qüestiona l’estètica dels projectes ni arriba a nomenar la seva validesa artística.